No disposem de valors numèrics corresponents a observacions meteorològiques que permetin obtenir els promitjos indicadors del clima de la Riba.[i] Fins i tot les referències que en donen els propis habitants, són molt dubtoses, pel fet que rarament es fixen en les variacions locals del temps, del qual no en depenen pas. L'agricultura té un paper molt secundari en la prosperitat del poble, i per aquesta causa el temps no es pas observat amb preocupació.
Mai no es perd cap collita per causa d'una variació sobtada de la temperatura. Les muntanyes que envolten la Riba protegeixen la població dels freds provinents de l'interior de Catalunya. A l'estiu, les mateixes muntanyes ocasionen corrents d'aire que mitiguen l'extremada i bleixant calor estesa arreu del país. En termes generals podem dir que el clima de la Riba té uns trets d'uniformitat caracteritzats per la influència marítima. La claror del sol predomina quasi sense interrupcions; potser nomes un parell de vegades l'any, la boira que baixa de les muntanyes de Prades per la vall del Brugent, afecta la població.[ii]
El total de pluja caiguda a l'any és d'uns 450 mm; els màxims són a la tardor i a la primavera, i aquests últims són els que tots els anys acostumen presentar-se. Les pluges són molt variables; la pèrdua de les collites és deguda a la manca de precipitacions més que a cap altra causa. Com que tots els horts són de regadiu, el perill de secada afecta principalment els conreus de les terrasses elevades, esteses sobre els terrenys calcaris. Gener i febrer són els mesos de més secada, quan al mateix temps poden caure nevades lleugeres segons la direcci6 del vent. Aproximadament hi ha una nevada cada cinc anys. Les gelades i les rosades son pràcticament inexistents, feta excepció de les sis setmanes primeres de l'any.
[i] Es feren observacions pluviomètriques i termomètriques a la fàbrica de teixits durant uns set anys, però aquestes dades són actualment extraviades.
[ii] La boira del Urgell baixa a la Conca de Barberà, des de la qual s’escola per la vall del Francolí cercant, com aquest riu, sortida capa al Camp de Tarragona. Però queda totalment aturada a l’estret de la Riba: un fenomen climàtic li barra absolutament el pas, i no va més enllà del terme de Vilaverd. Aquest fet diferencial fou decisiu per situar ací el límit administratiu, coincident, doncs, amb el límit natural, entre el Baix Camp i la Conca de Barberà
