Diversos problemes especials presenten interès peculiar en aquesta localitat. En els temps de la pre-electrificació, les indústries estaven en directa dependència d'un corrent fluvial variable i a més estrictament estacional; el treball cessava completament durant l'estiu. Aleshores l'agricultura passava a tenir un paper important en la vida local. No existia cap organització per al control de l'aigua i mai no s'havia fet cap definició dels drets del seu aprofitament. Així quan ara, en temps de secada, industrials i agricultors necessiten més l'aigua, apareix constantment el problema de quin és d'ambdós interessos el que té més títols en la reclamació. Ningú no posseeix cap versió categòrica del seu dret. Tota vegada que quasi dos quilòmetres disten entre la primera fàbrica i la presa inferior de la Font Gran, els agricultors han pogut ficar-se sempre al riu i prendre llur aigua primerament, i, per tant, queda molt minvada la que arriba a les indústries en temps d'escassetat.[i] Més que la total manca de corrent és aquesta utilització pel regadiu el que porta a crisis serioses a la indústria del paper, quan a l'estiu l'aigua és més necessària pels processos de rentatge.
En la vida social de la localitat, com ja hem mencionat anteriorment, cal destacar la relació íntima entre la terra i el treballador industrial. El salari en aquests centres manufacturers no apareix determinat, excepció feta de la fàbrica d'alumini, que és una branca d'una gran empresa germano-suïssa, virtual posseïdora del monopoli dels treballs de l'alumini a Catalunya; la seva activitat és intensa i contínua. Hi ha uns 25 treballadors alemanys o suïssos, experts en aquesta tècnica especial, que viuen a la població i sovint s'hi casen, però no estan acostumats a la vida agrícola, i, per tant, no prenen part en les relacions normals entre els habitants de la població. Aquesta fàbrica compta igualment amb un grup de murcians, que constitueixen la seva peonada. D'altra manera, els treballadors industrials són també, en petita escala, treballadors de la terra. Els propietaris de les fàbriques del poble, hi viuen, i en són els directors personals; cada establiment fabril és totalment de propietat privada: mai no es una companyia. Aquests propietaris també posseeixen terres a la localitat, generalment arrendades amb contractes de mitgeria.
La població compta amb uns 800 habitants, dels quals uns 300 treballen més o menys temps a les indústries. S'hi ocupa molta mà d'obra femenina; cada fàbrica de paper disposa d'algunes dones per a les operacions menys pesades del procés manufacturer. Els treballadors en la indústria de l'alumini són exclusivament masculins; en canvi, a la fàbrica tèxtil quasi són tots ells femenins. L'aïllament d'aquest grup industrial implica que, amb l'excepció dels treballadors estrangers de l'alumini, tota la tècnica ha d'ésser adquirida a la localitat mitjançant un ben puntualitzat sistema d'aprenentatge.
Qualsevol que sigui la importància que aquesta situació pugui haver originàriament tingut per a l'obtenció de mà d'obra barata, aquesta importància va disminuir després de la inauguració de la fàbrica d'alumini, fet que va portar mesures externes i tota una sèrie de conflictes socials a totes les indústries. Per a comprendre les condicions socials a començaments del 1936, exposarem els salaris normals a la localitat. Els homes que treballaven a les fàbriques de paper, fent «setmana anglesa» (amb festa el dissabte a la tarda), cobraven de 33 a 44 pessetes per setmana; en les mateixes fàbriques, les dones cobraven de 16 a 22 pessetes. Els operaris experts de la fàbrica d'alumini cobraven de 90 a 110 pessetes per setmana. A la fàbrica tèxtil les dones que en promig portaven tres telers cada una, guanyaven de 30 a 40 pessetes.
Així doncs, aquesta població marginal té una economia pròpia i singular, diferent de la dels territoris de l'entorn; per la seva especial utilització de l’aigua, tot el nucli ha adquirit una aparença original deguda a l'esforç; fet per obtenir el màximum d'aprofitament possible amb unes condicions certament difícils. Representa probablement el caràcter típic de les petites industrialitzacions que en l'economia europea van tenir lloc abans que la màquina de vapor hi esdevingués un factor fonamental. EI poble manté una forta tradició agrícola que ofereix una doble faceta a l'activitat humana, i és feta possible d'una banda per la disponibilitat d'aigües estacionals i d'altra perquè l'agricultura és ací una ocupació d'hores sobreres i curtes i també pel fet que cada membre de la família procura tenir una feina o altra per tal d'assolir un nivell de vida raonable.
[i] Encara avui sembla que no són ben concrets els drets que sobre l’aigua tenen, respectivament, els usuaris agrícoles i els industrials. Al Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona aparegueren, datats el 23 de setembre de 1971 i el 30 de setembre de 1973, dos edictes de la notaria de Valls en els quals unes empreses papereres locals anuncien l’adquisició, per prescripció, d’un cabal de 400 litres per segon derivat del Brugent a la presa anomenada “dels Paperers”, destinada a força motriu per a llurs indústries. El segon edicte també es refereix a la mateixa forma d’adquisició, endemés, d’un cabal de “200 litros por segundo, cuando el río los trae, derivado igualemtne del río Brugent mediante la presa llamada del Cementerio”.
