DOS RIUS

L’escolament natural ha erosionat le calcàries, ocasionant les formes del terreny peculiars de l’espai que considerem. L’altitud general oscil·la entorn dels 500 m;[i] el riu Francolí atravessa ací la corba de nivell de 240 m. Aquests valors ja indiquen la característica del relleu. El Francolí baixa de la Conca de Barberà amb un curs de direcció sud quasi obligada, encarat amb els estrats calcaris que es drecen verticalment sobre el nivell de l’aigua. Amb un meandre molt pronunciat, que li fa invertir completament la direcció, el riu continua per una gorja estreta, de deu metres escassos d’amplada,[ii] paral·lel als estrats que acaba ara de salvar; després corre segons l’arc d’una àmplia corba, per un engorjat menys abrupte, fins que, seguint la direcció sud-est, passa totalment a través del massís calcari. A la Riba el Francolí rep un seu tributari, el riu Brugent. Aquest corrent baixa de les muntanyes de Prades, segons un curs provinent del sud-oest, paral·lelament a la Serra de l’Ermita.[iii] Entra en el Francolí tan bon punt aquest deixa enrera el tram més característic de l’engorjat, i ho fa en un angle agut, en forma oposada al corrent del riu principal. Vist en planta, hom pot pensar que les aigües del Brugent van gorja amunt del Francolí, en direcció contrària a les d’aquest riu. Aquesta confluència amb una entrada tan oposada del Brugent i la uniformitat i semblança del seu curs amb una part de la gorja del Francolí, suggereixen el cas possible d’una captura fluvial vers el Camp, i una inversió conseqüent del curs de les aigües que ara van al mar per la ciutat de Tarragona. Sembla que en altra època geològica el Brugent afluïa vers la Conca de Barberà, en la que extensos dipòsits d’al·luvions recents, rars en el curs superior del Francolí, fan creure en un antic drenatge vers l’interior. El Francolí actual en temps passats podia haver estat un petit corrent que, tallant amb constància la divisòria primitiva entra la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, hagués menat definitivament cap a aquesta última comarca el camí de les aigües.[iv]

Ambdós rius decorren sobre llits de roca mancats de dipòsits notables de materials fins. El Francolí ha seguit per un curs massa madur, al llarg de la part plana de la Conca de Barberà, per a poder arrossegar al·luvions importants, mentre que el curs del Brugent, a través de les calcàries dures, manté en moviment els materials que emmena la juvenil turbulència del corrent. A la confluència dels dos rius, es defensa amb dics a propòsit una extensió d’al·luvions portats per les avingudes del Brugent. Ambdós llits fluvials són coberts de rocs i de pedruscall calcari, emportats aigua avall en les pluges torrencials o caiguts des de les altures pròximes per efecte dels agents atmosfèrics. Al Brugent aquests palets són d’uns 20 cm de dimensió: tot el jaç del riu n’està tan ple que no pot pas ésser utilitzat com a pista o camí, tal com es fa a la contrada amb els llits d’altres corrents. El camí que segueix Brugent amunt, evita intencionadament el fons de la vall. En canvi, el riu Francolí sempre ha estat molt menys obstruït en aquest aspecte, i ja en temps antic constituí una via de comunicació entre Reus i Lleida.

[i] La màxima cota del terme municipal s’assoleix al Puig de Marc, 721 metres, i la població es troba als 253 m d’altitud, a l’església parroquial.

[ii] Aprofitant aquesta gorja ha estat projectat l’establiment d’una presa de 75 metres d’altura que formaria un embassament de 120 milions de m3 de capacitat; aquest pantà rebria també les aigües del Brugent, a través d’un túnel de 1447 m de llargada. Quedaria afectada la població de Vilaverd, i caldria desviar per traçats nous la carretera i el ferrocarril. L’obra s’utilitzaria principalment pel proveïment de Tarragona i la seva zona d’expansió; creiem que és millor solució el transvasament de l’Ebre. Cal, doncs, desitjar que la construcció del pantà de la Riba no sigui un fet, malgrat que pel juliol del 1968 es realitzaren els tràmits legals d’informació pública, de la qual en resultaren fortes oposicions contra el projecte.

[iii] A la Riba es coneix simplement per “la serra”.

[iv] Deu anys més tard de la publicació de l’estudi de Dobby, el recordat amic N. Llopis Lladó, amb el qual havíem realitzat alguna excursió geològica als indrets de la Riba amb ocasió de redactar la seva tesi doctoral “Contribución al conocimiento de la morfoestructura de los Catalánides. Estudio geológico”, afirmava en la pàgina 190 d’aquesta obra que el Francolí “abandona el fácil camino que le ofrecen los materiales margosos y arenosos de la Conca de Barberá para introducirse entre los bancos de calizas y conglomerado triásicos de la Riba, y se abre camino a lo largo del congosto de la Riba-Picamoixons. Pero aquí, en la tranquila tectónica de esta zona, nada denuncia la presencia de una dislocación, pues el Trías dibuja un ancho anticlinal de estilo jurásico sobre cuyo eje se ha abierto el cañón...”. El Francolí, doncs, segons Llopis, s’ha obert camí al llarg d’una falla, i per tant no es pot acceptar la hipòtesi de la captura fluvial proposada per Dobby.